dimecres, 2 de setembre del 2009

Episodi pilot

Per fí.
Ho he fet.
He creat un blog.
Però no m'he creat un blog.

M'explique: no és una moda, tampoc vull parlar de mi, ni en cap cas conté cap crítica constructiva sobre l'actualitat ni cap tema en concret.
No escric per desfogar-me, ni per tranquilitzar la meua pau interior, tampoc per avorriment ni perque crega que tinc dots literàries ni molt menys.

Llavors, perquè escric? Potser no ho sé ni jo mateix.
No és una moda, però és un concepte molt més atractiu que en paper. Malgrat que no busque opinions, ací les pots tindre i si no les vols tindre, només cal fer un click. Penges el que vols i quan vols. Pots escriure i autocensurar-te. Escriure amb passió un dia i penjar-ho un altre dia que estiga més templat.
Tampoc vull fer articles d'opinió ni anàlisis sobre l'actualitat, la política, l'economia, etc. No busque lectors ni admiradors.

No escric per debilitat. Confese que de jovenet vaig escriure un diari personal i privat. Molts adolescents confosos i angoixats ho han fet i ho fan. En el meu cas, ho feia perque quan ho passes malament sempre necessites algú que t'escolte. I si ningú t'escolta, ho escrius. És una manera d'expressió sense receptor. Potser el receptor és un mateix.
Confese que continue guardant eixe grapat de llibretes en un lloc segur, allunyat de qualsevol curiosa amenaça. Mai he tornat a llegir el que vaig escriure i em faria molta vergonya que algú ho fes. La sinceritat adolescent a voltes resulta massa agra i crua. La veritat és aixina, crua i dolorosa.
Sempre m'estic prometent que les faré desaparèixer. Segrest secret, tortura i implacable assassinat. Però potser algún dia se m'oblida com era, i m'ho he de tornar a recordar.

I ara, perquè no escric per desfogar-me? Guardant les formes, tothom ho fa. Indirecta o directament. A ningú l'interessa els meus drames personales, o millor dit, a mi no m'interessa que ningú es preocupe. Ulls que no veuen, cor que no sent. Feliç ignorància.
Sempre podria escriure per mi mateix, com una mena de diari. Però ara mateix, no ho necessite.
Deien a moltes pel·lícules que tota semblança amb la realitat és pura ficció.
Els meus escrits mai no seran autobiogràfics, malgrat que és impossible que tot allò viscut no influïsca ni servisca de material per fer volar l'imaginació. No em vull comparar amb Tolkien, però no crec que el pobre home escriguera tota la seua obra per fer dormir el seu xiquet. O era un pare tou, dèbil i massa bo o el seu xiquet per dormir-se muntava uns cristos dignes de merèixer que el tanquen amb cadena perpètua a un reformatori d'alta seguretat.

M'avorrisc? L'avorriment no l'expresse d'aquesta manera i en certa manera escriure no és molt divertit, em recorda a les llargues hores de treballs escolars inútils. Si volguera escriure faria alguna cosa més útil, com cançons, poemes, etc.

Em sobra el temps? Forme part del col·lectiu laboral més gran d'aquest país: Els Aturats. Açò no respon la pregunta, ja que molta gent treballa i després malbarata el seu temps. Altres l'aprofitem i organitzem les nostres prioritats. Malgrat que quan tens les 24 hores per a tú, les prioritats són poques i mínimes.
La situació d'aturat és indefinida, avui estàs sense feina i demà potser hi ha sort. No pots fer plans a mig i llarg termini. Aixina que les prioritats es redueixen.
Aquest blog no és prioritari, és indefinit i no té periodicitat.

Crec que ja sé perque escric... vull contar històries, vull contar somnis. Els somnis no es poden creear, aparèixen quan descanses. Els somnis tampoc es poden manipular, són com esborrossament els recordes. Els somnis tampoc s'inventen, malgrat que tenen una relació oculta amb les nostres pors i temors, les nostres angoixes i angúnies, les nostres esperances i il·lussions.
A voltes els somnis deriven d'històries viscudes i realitzem irreals projeccions. És com corregir una escena que mai te l'havies acabada de creure. L'expressió “fer realitat els teus somnis” se'ns presenta com complir possitivament un anhel.
Però si somnies un malson? Molts cops pensem que les coses poden anar molt pitjor i quan les somniem, ningú voldria fer-les realitat.
Sovint els somnis estan sobrevalorats i no somniem res de l'altre món. Coses quotidianes, escenes sense importància.
La psicologia ha intentat explicar científicament quan somniem una cosa i es fa realitat. Al somniadors, ens intentaren tallar les ales i treure'ns els nostres poders d'adivins i bruixots. Doncs jo em cague en el “déjavù” dels collons. Per un cop que se'ns acompleixen els somnis, siguen bons o dolents, que no ens roben la il·lussió de sentir-nos especials. Si ells no han nascut amb eixes aptituts, que les seues mares facen una reclamació. I ja sabeu, sense factura, no hi ha reclamació.

I si poguèrem crear somnis? Vaja, és com una ecuació imperfecta i indexifrable, com una pòcima màgica. Si el meu concepte de somni és una matèria secreta barrejada amb els nostres sentiments, per crear somnis només cal barrejar històries reals o irreals, situacions viscudes o per viure i derivar-les per multiplicar-les amb una dosi d'imaginació, amb una dosi de “i si..?” i “potser”.
Zergatik idatzi? Zertarako idatzi? Ameslari bat naiz, ametsak sortuz.

2 comentaris:

  1. Siga pels motius que siga... benvingut a aquest món dels blogs. Un primer episodi molt àgil i molt revelador dins de la seua aparent ambigüitat.
    Continuaré passant-me per ací!

    A cuidar-se!

    ResponElimina
  2. els somnis serveixen per viure, són la dosi de ficció necessària per a poder suportar una realitat, a voltes massa crua. I pensar que podem ser capaços de crear els propis somnis per aconseguir-los, és tot el que un pot desitjar, que res sigui impossible.
    Llàstima que el tingues aturat, el blog, m'encanta!

    ResponElimina