dijous, 17 de setembre de 2009

Eutanàsia (Històries d'un penjat)


- Papa! Vine! On estàs? Mama! Tinc por! Ajudeu-me...
Se sentia cridar a la senyora Carme insistentment des del pati interior. Eren les 2 de la nit.
En Sento donava voltes al seu llit i també al seu cap.
La veïna del 3er 2ª tenia alguna mena de demència provocada per la vellesa. Algunes nits se la sentia cridar i a voltes també roncar. Pels matins la cuidava una dona sud-americana de mitjana edat, a la que no l'acomplexava la seua figura ni el seu pes. Molts voltes Sento bromejava amb els seus companys de pis dient que si algun dia ell es trobava en eixa situació, preferiria l'eutanàsia abans de viure aixina... o almenys que la cuidadora fora una jove bonica.
En realitat, era prou trist sentir-la algunes nits cridar, qui sap quins traumes va passar. De tant en tant, el seu fill la visitava per la vesprada en visites curtes setmanals on la cridava i la renyia.
Sento moltes voltes pensava que ell s'aplicaria l'eutanàsia amb o sense cuidadora...
Però no anava a ser una nit tranquil·la, a les 8 del matí començaven els sorolls. La seua companya de pis Balma s'acabava d'alçar sense rumb després d'una nit de tranquimazin i amfetamines. Donava igual que fora un dia entre setmana o que no haguera eixit de festa, no hi havia excusa. Amb cara desencaixada i sense poder articular cap paraula humana o fer vore que entenia alguna casa, pul·lulava per la casa, principalment en busca de menjar i encertar en el forat del wàter o qualsevol poal que trobara. Les necessitats bàsiques de qualsevol ésser viu primari.
Sento potser sentia més llàstima per Balma que per la senyora Carme. Almenys la senyora Carme havia arribat a vella, però Balma no aplegarà ni als 40 i per a viure com un zombi, potser també mereixia l'eutanàsia. Ell no era molt optimista amb els metges, els tractaments i els medicaments. Hi ha poca gent recuperable.
Jordi, l'altre company de pis, s'alçà pegant crits per tot eixe soroll
-Xè! Vols baixar la puta música!
-Ahhhhggg, jaaaa, ehhhgggg
-Però que collons dius?
Balma continuava amb el seu particular idioma yonki. En eixe moment Vlado eixia de la seua habitació i marxava a fer els seus negocis, a treballar els carrers, com ell deia.
Jordi apagà la música i cridà a Balma:
-Deixa de fer soroll i tanca la boca, que vas a banyar el terra amb la saliva i després ho vas a tindre que fregar tu!
Jordi se'n tornà a la seua habitació amb un cop de porta. En realitat no era un xic violent ni malhumorat. Jordi es pot considerar dins del grup “ex-yonkis”. Dels que eixien de l'avern i més o menys se'n salven. Malgrat que a tothom li queda efectes secundaris. I ell tenia una mania, la neteja. I un defecte, no callar ni sota l'aigua.
Per les històries que deixava anar de tant en tant, tingué una joventut prou moguda. Com tants altres joves de la comarca, es fotia grams i grams en els pàrquings de les discoteques bakales o en el local de la colla. A mesura que creixia el consum, es plantejava traficar. Va començar amb una desena de grams i va acabar venent kilos, atrinxerant-se al seu quarter general, amb fòbies conspiranòiques i manies persecutòries. Un dia contà que se li havia disparat una pistola cap al sostre. Mai ha explicat perquè s'ho deixà tot i com s'apartà de tot eixe món.
Com que era una persona que parlava molt ràpid, explicant les coses a mitges, mai ningú li feia preguntes per aprofundir els temes ni l'escoltava amb gaire atenció.
Un dels seus efectes secundaris fou que mai eixia de casa. Tenia horari infantil, s'alçava a les 10 del matí i s'adormia a les 12 de la nit. Es passava el dia netejant o veient la tele. Algun porret i cerveseta mirant el futbol i poca cosa més. Ni eixides nocturnes, ni visites, ni amics.
- Millor, pensava Sento, aixina tenim algú que ens cuida la casa i que no se'n va tot a fer la mà.
Sento també valorava si pagava la pena viure aixina de penjat. Allunyat dels perills de la vida però amb fòbia social. Per sort l'eutanàsia encara il·legal... Si hagués de dependre dels professionals mèdics, es podria produir un dels genocidis més importants de la humanitat.

1 comentari:

  1. Vaya, no coneixia aquesta cara teua, Asier. No està malament, no està gens malament ;)
    Una abraçada!

    ResponElimina