Un rencontre entre tants

Era un d'eixos dies que mai passa res. Rutina i fatiga, dia de calor i sense color, sense sol ni dol. Temps de transició de vacances que acaben a curs que comença. Carrers buits, cors buits.
Ell tornava sol cap a casa, ella probablement eixia... i acompanyada.
Recordava temps abans sentiments de resignació, frustració i decepció. D'un dia per l'altre, silenci.
No era la primera vegada ni l'última. Què empeny a algú a fugir sense cap raó aparent? Mai ho sabria. Ja ho tenia superat, quin remei, tirar endavant és la consigna. Caure, tornar-se alçar i caminar. Tot el que no mata, ens fa més fort. I cobreix amb una altra capa d'acer el cor.
Pel que li havien explicat, se n'anava per no tornar. I si tornava, no li tenia que demanar permís ni perdó per res, potser alguna explicació...
Caminava sense pensar en res, i és quan camines despreocupat que arriben les sorpreses. De sobte la va reconèixer i ella a ell també.
Ell instintivament abaixà el cap amb vergonya, potser podia fer-se el despistat, potser ella no s'adonava i passava de llarg. No tenia de que avergonyir-se, però tampoc volia demanar explicacions. La reacció d'ella fou abraçar i besar el seu acompanyant.
Mai no l'havia vist com un objecte, que ara ella volia fer vore que era d'un altre. Era l'amistat negada el que li feia mal. Dolor punyent que li feu alçar el cap sense mirar, per saludar amb dignitat.
Ella somrigué falsament i presentà el seu amic:

-Aquest és Aitor, és de la teua terra.
-La meua terra és aquesta.
-Bé, ja m'entens.

Ell dirigint-se al company:

-Kontuz mutil, hurak sentimentuekin jokatzea jakin du
-Agur neska, betirako agur

I retrobà la dignitat i l'orgull un altre cop. Un dia qualsevol, un rencontre més. Un entre tants.