Qui somnia no és traïdor

Fora, una boira de sota zero; dins, una boira vaporosa. Decidisc entrar i entre la mar de crits, la marea humana i la boira de fum, me la trobe al final de la barra. L'ambient carregat dificultava parlar, sentir, veure i escoltar. Quan per fí aconseguisc apropar-me a ella, ens parlem sense paraules, em mira als ulls i em diu a cau d'orella “no deixes que ens trobem mai més”, després els seus fins llavis em donen un d'eixos petons amb timidesa, com descobrint els meus llavis, com malfiant-se de la meua llengua i m'abandona entre la boira de foscor. Quan isc fora de l'Orbela, ja no hi ha ningú i em desperte.

És un diumenge de vesprada, se sent el soroll del futbol a la ràdio d'algun pis de la finca. Em desperte amb una la boca seca, des de la llengua fins la gola, com si de ciment armat es tractara. La meua confusió, les llacunes mentals de la nit anterior i l'enorme ressaca m'impedeixen recordar amb nitidat el somni. Però... era un somni? Com que tampoc recorde la nit anterior ni com vaig arribar a casa, potser que no siga un somni.
De seguida cride a un habitual company de festa amb l'esperança que ahir m'acompanyara i que no patira la meua amnèsia. La dificultat per pensar i parlar era mútua i evident.

- Ie, com va?
- Res, ací a l'Orbela vegent el futbol. Tu ahir la vas agafar grossa, eh!
- Si? Que va passar? Et cridava perquè no m'enrecorde de res.
- Home, doncs tu sabràs. Jo pensava que abans de marxar a festejar amb la xicona eixa, me la presentaries i t'acomiadaries. O com a mínim em presentaries alguna amiga seua. Però res, de sobte vau desaparèixer i de tu no hem tingut notícia fins ara.
- Doncs jo pensava que ho havia somniat, m'enrecorde d'eixir al carrer per buscar-la i de sobte ja no hi era. M'he despertat amb eixe record i dubtava si era un somni.
- De somni res, nano. La xicona era de carn i ós. I quines carns i quins óssos!
- Parlaves d'unes amigues seues que volies que et presentara, les coneixes?
- Potser de vista, però no són molt habituals per ací.
- Gràcies xiquet, ja ens vorem.
- Recupera't i a vore si trobes la teua princeseta!

Els següents dies no podia deixar de pensar en eixe somni. Bé, somni, record... o el que fora! Estava ansiós per començar el cap de setmana, fer la mateixa ruta de sempre, reconstruir l'escena dels fets, però... és tant difícil imitar un fet passat que no sé si ha passat! Com puc intentar fer un fet que no sé si ha ocorregut realment?
Una amiga prou penjada que estudiava psicologia, em va explicar que dins de l'amnèsia, existeix un tipus anomenat “amnèsia anterògrada”, que vol dir que durant un temps determinat tot el que vius no ho recordaràs. I si amb la borratxera vaig patir açò i ara no recorde tot el que vaig viure?
També em va parlar del “fals record”, un record d'un fet que no va ocórrer o una distorsió d'eixe fet que si va ocórrer. No sé si va passar o no. Els meus amics, dels que ho van vore o s'enrecorden, diuen que va passar, però el seu estat etílic tampoc era com per fiar-se.
La continuïtat de la memòria no és garantia de veritat, i la distorsió de la memòria no és garantia de mentida.

Comencem amb l'experiment, em pose la mateixa roba que dissabte anterior. Sope el mateix: una pizza de supermercat socarrada al forn, i bec el mateix: 3 gots de cervesa, 2 burrets i un rom amb cola, amb els mateixos 3 amics de dissabte passat. Em sap greu pels amics que he obligat a vindre i als que he dit que facen el mateix de dissabte anterior, em deuen prendre per un penjat.
Continuem la mateixa ruta, i els meus amics m'adverteixen que deixe de posar cara de psicòtic babós cada cop que passe qualsevol xica que em recorde a la “desconeguda del somni”, que és com l'anomenen ells amb certa burla.
La nit s'esgota, les hores passen a l'Orberla i ací no passa res. Són les 6 del matí i la pròrroga s'acaba.
-Ie mariner, la teua perleta pareix que no ha aparegut!
-Ja veus, s'haurà anat a casa a les 12 com la ventafocs.
-Xè, no patisques. La mar està plena de peixos.

Durant les properes dues setmanes vaig continuar fent el mateix, com si d'un recte ritual es tractara. O la trobava prompte o em quedaria sense amics, sense cap i sense cor.
Potser m'hauria d'oblidar, ella mateixa em digué en somnis, o en el que fora eixa visió, que no ens havíem de tornar de vore. Probablement m'estiguera avisant d'un perill tant per ella com per mi. Qui avisa no és traïdor... bé, o qui somnia no és traïdor.
Llavors si no vol que ens trobem, perquè em fa somniar amb ella? O quan ens vam conéixer, perquè no va passar de mi? No seria ni la primera ni l'última.

Un dia entre setmana qualsevol, a una hora de la vesprada qualsevol, un amic m'envia un sms dient que vaja ràpidament cap a l'Orbela, que hi ha una amiga de la “desconeguda del somni” o açò creu ell. Quina sorpresa, les coses importants només passen quan menys t'ho esperes en el moment que menys t'ho esperes.
Arribe corrent, suant i amb les galtes roges, quan entre al bar tothom em mira. Abans de seure a la taula dels meus amics pregunte qui és.
- Tranquil, seu i relaxa't. No estem segurs, però creiem que és alguna d'eixes 3 xiques assegudes a la cantonada de la barra.
- Molt bé, ara vaig.
- Ei, un moment, no tant de pressa. Ja has pensat que vas a preguntar? Tu saps com és diu la teua reina mora? Saps com es diuen elles?
- Òstia, doncs no en tinc ni idea.
- S'han de cuidar les formes i fer-ho bé, que sinó et poden prendre per un maníac sexual i se t'acaba la teua única oportunitat
- Llavors, que faig?
- Tu deixa fer als teus amics, que per açò estem. Farem un teatret, tu t'acostes a elles i demanes una cervesa, després vaig jo i et salude. Em faré el sorprés quan les veja a elles, les diré que les he reconegudes d'un dia que vam estar de festa ací, insinuaré que tu i una amiga seua vau tindre festeta i preguntaré dissimuladament on està. Que et pareix? A que sóc un geni!
- Vols dir que açò eixirà bé? Però si ja ens hauran vist que parlem fa mitja hora...
- Ja, però jo tinc solució per tot. Les hi diré que tinc miopia, no veig bé de lluny i no les havia reconegut abans.
- Com vulgues, a carn dura, dent aguda...

Decidisc acostar-me a la barra a demanar una cervesa on elles estaven tal i com m'havien dit. Apareix el meu amic amb cara de sorpresa exagerada i jo li conteste amb la sorpresa poc dissimulada. Continua la sobre actuació, aquest cop del meu amic a elles:
- Home, si són les xicones de l'altre dia, com vau acabar la nit?
- Mmmm.... perdona? Tu qui ets?
- No us enrecordeu? Doncs el meu amic sembla que no pot oblidar a la vostra amiga... (Mentre deia açò, em pegava cops de colze al braç i em feia l'ullet)
- Bé, si... açò pareix. Per cert, on està?
- Aquesta vesprada ha eixit amb la seua parella...

Retorn a la vall

El clima tornava a donar-li la benvinguda. Feia molts anys de la seua absència, però era com un fet premonitori... quant més s'apropava, més núvols s'ajuntaven i més s'enfosquia el cel.
Moltes coses havien canviat des de llavors. Les costeres i les escales continuaven igual d'interminables, igual de verdes i grises alhora, amb els cargols pasturant cada matinada, fent seu cada esglaó com si foren elegants aristòcrates. Els jardins continuaven el seu creixement selvàtic i anàrquic, amb esperances d'arribar a cobrir-ho tot com d'antuvi.
Carrers i places buits de jocs, crits i rialles. Els bars tancats, els vells a casa, a la residència o al cementiri. Els comerços arruïnats i acumulant pols...

-Ací ja no hi ha ningú.... Li comentava Gabari a la seua tia.
-Des de que vas marxar, les coses han canviat!
-On s'ha anat tothom?
-Doncs ja saps, a altres llocs amb pisos més barats, amb més serveis públics... Ens ho estan deixant morir tot. Ara mateix només queden uns pocs avis tancats a casa... encara bo que poden pujar i baixar escales per agafar l'autobús.

Gabari mirava les muntanyes des de la finestra pensatiu.

-Serà millor que et fiques al llit, deus estar cansat del viatge... li recomanà la tia Empar.

De matí, Gabari s'alçà prompte, havia de contactar amb velles amistats...
Mentre baixava escales i costeres sota una fina però intermitent pluja, podia observar com els núvols carregats provinents de la mar, xocaven contra els penya-segats de la muntanya enboirant tota la vall. Com bé deia el pare d'un veí seu: "amb la boira, baixen els llops". Llops que tard o d'hora s'acabaria trobant.
De camí a la ciutat, no podia deixar de pensar en tants records d'infantesa i joventut, però també en els motius de la seua marxa i les conseqüències d'haver tornat...

-Vaig oblidar d'oblidar-me, pensà Gabari.

En arribar a la ciutat, aquesta havia perdut el seu encant. Havien substituït la pedra, el fum de les fàbriques i el seu passat de lluita per edificis que barrejaven el vidre i el metall brillant, una ciutat sempre fosca que es disfressava de modernor sense aconseguir amagar aquesta decadència.
Gabari trobà el vell magatzem que buscava, a prop de l'antic port industrial. Cercava un conegut amb el que mantenia una vella amistat i que li podria ser de gran ajuda...

-Gabari, què fas ací?
-Doncs ja veus, he tornat.
-Has comès un gran error, la gent ni oblida ni perdona. Serà millor que no em vegen parlant amb tu, em podries ficar en un gran embolic. Serà millor que no marxes lluny d'ací, podrien reconèixer-te.

Gabari era conscient que ara mateix tenia el mateix estatus social que un leprós, un agote o un jueu durant l'edat mitjana. Tothom li anava a refusar i qui no, el delataria.

-Per la nostra vella amistat i per tot el que hem lluitat, et demane que m'escoltes: he vingut per aclarir tot el que va succeir, però passant desapercebut. No vull causar-te problemes i seré molt discret.
-No aconseguiràs res, açò és un lloc xicotet i et trobaran fàcilment
-No, si sé amagar-me.

Gabari aconseguí un lloc al vell magatzem. Com era una empresa familiar i ell no s'encarregava d'estar cara al públic, resultaria difícil que algú descobrís la seua existència.
Li havia tocat ser home de mar durant el seu particular exili, per tant, coneixia l'ofici. Només havia de descarregar la mercaderia del moll al magatzem i anar fent allà. Apart d'assegurar-li una font d'ingressos per a continuar la seua investigació, el mantenia ocupat.
Gabari tenia una front de pell seca, tersa i marcada de ratlles. Alguns bromejaven amb que a les gitanes les resultaria més fàcil llegir les ratlles del front que de les mans.Mentre s'assecava la seua front plena de suor pensava:

-Fa temps que vaig demanar deixar d'existir. Vaig aprendre a amagar-me.

Un rencontre entre tants

Era un d'eixos dies que mai passa res. Rutina i fatiga, dia de calor i sense color, sense sol ni dol. Temps de transició de vacances que acaben a curs que comença. Carrers buits, cors buits.
Ell tornava sol cap a casa, ella probablement eixia... i acompanyada.
Recordava temps abans sentiments de resignació, frustració i decepció. D'un dia per l'altre, silenci.
No era la primera vegada ni l'última. Què empeny a algú a fugir sense cap raó aparent? Mai ho sabria. Ja ho tenia superat, quin remei, tirar endavant és la consigna. Caure, tornar-se alçar i caminar. Tot el que no mata, ens fa més fort. I cobreix amb una altra capa d'acer el cor.
Pel que li havien explicat, se n'anava per no tornar. I si tornava, no li tenia que demanar permís ni perdó per res, potser alguna explicació...
Caminava sense pensar en res, i és quan camines despreocupat que arriben les sorpreses. De sobte la va reconèixer i ella a ell també.
Ell instintivament abaixà el cap amb vergonya, potser podia fer-se el despistat, potser ella no s'adonava i passava de llarg. No tenia de que avergonyir-se, però tampoc volia demanar explicacions. La reacció d'ella fou abraçar i besar el seu acompanyant.
Mai no l'havia vist com un objecte, que ara ella volia fer vore que era d'un altre. Era l'amistat negada el que li feia mal. Dolor punyent que li feu alçar el cap sense mirar, per saludar amb dignitat.
Ella somrigué falsament i presentà el seu amic:

-Aquest és Aitor, és de la teua terra.
-La meua terra és aquesta.
-Bé, ja m'entens.

Ell dirigint-se al company:

-Kontuz mutil, hurak sentimentuekin jokatzea jakin du
-Agur neska, betirako agur

I retrobà la dignitat i l'orgull un altre cop. Un dia qualsevol, un rencontre més. Un entre tants.

Eutanàsia (Històries d'un penjat)

- Papa! Vine! On estàs? Mama! Tinc por! Ajudeu-me...
Se sentia cridar a la senyora Carme insistentment des del pati interior. Eren les 2 de la nit.
En Sento donava voltes al seu llit i també al seu cap.
La veïna del 3er 2ª tenia alguna mena de demència provocada per la vellesa. Algunes nits se la sentia cridar i a voltes també roncar. Pels matins la cuidava una dona sud-americana de mitjana edat, a la que no l'acomplexava la seua figura ni el seu pes. Molts voltes Sento bromejava amb els seus companys de pis dient que si algun dia ell es trobava en eixa situació, preferiria l'eutanàsia abans de viure aixina... o almenys que la cuidadora fora una jove bonica.
En realitat, era prou trist sentir-la algunes nits cridar, qui sap quins traumes va passar. De tant en tant, el seu fill la visitava per la vesprada en visites curtes setmanals on la cridava i la renyia.
Sento moltes voltes pensava que ell s'aplicaria l'eutanàsia amb o sense cuidadora...

Però no anava a ser una nit tranquil·la, a les 8 del matí començaven els sorolls. La seua companya de pis Balma s'acabava d'alçar sense rumb després d'una nit de tranquimazin i amfetamines. Donava igual que fora un dia entre setmana o que no haguera eixit de festa, no hi havia excusa. Amb cara desencaixada i sense poder articular cap paraula humana o fer vore que entenia alguna casa, pul·lulava per la casa, principalment en busca de menjar i encertar en el forat del wàter o qualsevol poal que trobara. Les necessitats bàsiques de qualsevol ésser viu primari.

Sento potser sentia més llàstima per Balma que per la senyora Carme. Almenys la senyora Carme havia arribat a vella, però Balma no aplegarà ni als 40 i per a viure com un zombi, potser també mereixia l'eutanàsia. Ell no era molt optimista amb els metges, els tractaments i els medicaments. Hi ha poca gent recuperable.

Jordi, l'altre company de pis, s'alçà pegant crits per tot eixe soroll

-Xè! Vols baixar la puta música!
-Ahhhhggg, jaaaa, ehhhgggg
-Però que collons dius?

Balma continuava amb el seu particular idioma yonki. En eixe moment Vlado eixia de la seua habitació i marxava a fer els seus negocis, a treballar els carrers, com ell deia.
Jordi apagà la música i cridà a Balma:

-Deixa de fer soroll i tanca la boca, que vas a banyar el terra amb la saliva i després ho vas a tindre que fregar tu!

Jordi se'n tornà a la seua habitació amb un cop de porta. En realitat no era un xic violent ni malhumorat. Jordi es pot considerar dins del grup “ex-yonkis”. Dels que eixien de l'avern i més o menys se'n salven. Malgrat que a tothom li queda efectes secundaris. I ell tenia una mania, la neteja. I un defecte, no callar ni sota l'aigua.
Per les històries que deixava anar de tant en tant, tingué una joventut prou moguda. Com tants altres joves de la comarca, es fotia grams i grams en els pàrquings de les discoteques bakales o en el local de la colla. A mesura que creixia el consum, es plantejava traficar. Va començar amb una desena de grams i va acabar venent kilos, atrinxerant-se al seu quarter general, amb fòbies conspiranòiques i manies persecutòries. Un dia contà que se li havia disparat una pistola cap al sostre. Mai ha explicat perquè s'ho deixà tot i com s'apartà de tot eixe món.
Com que era una persona que parlava molt ràpid, explicant les coses a mitges, mai ningú li feia preguntes per aprofundir els temes ni l'escoltava amb gaire atenció.
Un dels seus efectes secundaris fou que mai eixia de casa. Tenia horari infantil, s'alçava a les 10 del matí i s'adormia a les 12 de la nit. Es passava el dia netejant o veient la tele. Algun porret i cerveseta mirant el futbol i poca cosa més. Ni eixides nocturnes, ni visites, ni amics.

- Millor, pensava Sento, aixina tenim algú que ens cuida la casa i que no se'n va tot a fer la mà.

Sento també valorava si pagava la pena viure aixina de penjat. Allunyat dels perills de la vida però amb fòbia social. Per sort l'eutanàsia encara il·legal... Si hagués de dependre dels professionals mèdics, es podria produir un dels genocidis més importants de la humanitat.

Episodi pilot

Per fí.
Ho he fet.
He creat un blog.
Però no m'he creat un blog.

M'explique: no és una moda, tampoc vull parlar de mi, ni en cap cas conté cap crítica constructiva sobre l'actualitat ni cap tema en concret.
No escric per desfogar-me, ni per tranquilitzar la meua pau interior, tampoc per avorriment ni perque crega que tinc dots literàries ni molt menys.

Llavors, perquè escric? Potser no ho sé ni jo mateix.
No és una moda, però és un concepte molt més atractiu que en paper. Malgrat que no busque opinions, ací les pots tindre i si no les vols tindre, només cal fer un click. Penges el que vols i quan vols. Pots escriure i autocensurar-te. Escriure amb passió un dia i penjar-ho un altre dia que estiga més templat.
Tampoc vull fer articles d'opinió ni anàlisis sobre l'actualitat, la política, l'economia, etc. No busque lectors ni admiradors.

No escric per debilitat. Confese que de jovenet vaig escriure un diari personal i privat. Molts adolescents confosos i angoixats ho han fet i ho fan. En el meu cas, ho feia perque quan ho passes malament sempre necessites algú que t'escolte. I si ningú t'escolta, ho escrius. És una manera d'expressió sense receptor. Potser el receptor és un mateix.
Confese que continue guardant eixe grapat de llibretes en un lloc segur, allunyat de qualsevol curiosa amenaça. Mai he tornat a llegir el que vaig escriure i em faria molta vergonya que algú ho fes. La sinceritat adolescent a voltes resulta massa agra i crua. La veritat és aixina, crua i dolorosa.
Sempre m'estic prometent que les faré desaparèixer. Segrest secret, tortura i implacable assassinat. Però potser algún dia se m'oblida com era, i m'ho he de tornar a recordar.

I ara, perquè no escric per desfogar-me? Guardant les formes, tothom ho fa. Indirecta o directament. A ningú l'interessa els meus drames personales, o millor dit, a mi no m'interessa que ningú es preocupe. Ulls que no veuen, cor que no sent. Feliç ignorància.
Sempre podria escriure per mi mateix, com una mena de diari. Però ara mateix, no ho necessite.
Deien a moltes pel·lícules que tota semblança amb la realitat és pura ficció.
Els meus escrits mai no seran autobiogràfics, malgrat que és impossible que tot allò viscut no influïsca ni servisca de material per fer volar l'imaginació. No em vull comparar amb Tolkien, però no crec que el pobre home escriguera tota la seua obra per fer dormir el seu xiquet. O era un pare tou, dèbil i massa bo o el seu xiquet per dormir-se muntava uns cristos dignes de merèixer que el tanquen amb cadena perpètua a un reformatori d'alta seguretat.

M'avorrisc? L'avorriment no l'expresse d'aquesta manera i en certa manera escriure no és molt divertit, em recorda a les llargues hores de treballs escolars inútils. Si volguera escriure faria alguna cosa més útil, com cançons, poemes, etc.

Em sobra el temps? Forme part del col·lectiu laboral més gran d'aquest país: Els Aturats. Açò no respon la pregunta, ja que molta gent treballa i després malbarata el seu temps. Altres l'aprofitem i organitzem les nostres prioritats. Malgrat que quan tens les 24 hores per a tú, les prioritats són poques i mínimes.
La situació d'aturat és indefinida, avui estàs sense feina i demà potser hi ha sort. No pots fer plans a mig i llarg termini. Aixina que les prioritats es redueixen.
Aquest blog no és prioritari, és indefinit i no té periodicitat.

Crec que ja sé perque escric... vull contar històries, vull contar somnis. Els somnis no es poden creear, aparèixen quan descanses. Els somnis tampoc es poden manipular, són com esborrossament els recordes. Els somnis tampoc s'inventen, malgrat que tenen una relació oculta amb les nostres pors i temors, les nostres angoixes i angúnies, les nostres esperances i il·lussions.
A voltes els somnis deriven d'històries viscudes i realitzem irreals projeccions. És com corregir una escena que mai te l'havies acabada de creure. L'expressió “fer realitat els teus somnis” se'ns presenta com complir possitivament un anhel.
Però si somnies un malson? Molts cops pensem que les coses poden anar molt pitjor i quan les somniem, ningú voldria fer-les realitat.
Sovint els somnis estan sobrevalorats i no somniem res de l'altre món. Coses quotidianes, escenes sense importància.
La psicologia ha intentat explicar científicament quan somniem una cosa i es fa realitat. Al somniadors, ens intentaren tallar les ales i treure'ns els nostres poders d'adivins i bruixots. Doncs jo em cague en el “déjavù” dels collons. Per un cop que se'ns acompleixen els somnis, siguen bons o dolents, que no ens roben la il·lussió de sentir-nos especials. Si ells no han nascut amb eixes aptituts, que les seues mares facen una reclamació. I ja sabeu, sense factura, no hi ha reclamació.

I si poguèrem crear somnis? Vaja, és com una ecuació imperfecta i indexifrable, com una pòcima màgica. Si el meu concepte de somni és una matèria secreta barrejada amb els nostres sentiments, per crear somnis només cal barrejar històries reals o irreals, situacions viscudes o per viure i derivar-les per multiplicar-les amb una dosi d'imaginació, amb una dosi de “i si..?” i “potser”.
Zergatik idatzi? Zertarako idatzi? Ameslari bat naiz, ametsak sortuz.