dimarts, 22 de setembre de 2009

Un rencontre entre tants


Era un d'eixos dies que mai passa res. Rutina i fatiga, dia de calor i sense color, sense sol ni dol. Temps de transició de vacances que acaben a curs que comença. Carrers buits, cors buits.
Ell tornava sol cap a casa, ella probablement eixia... i acompanyada.
Recordava temps abans sentiments de resignació, frustració i decepció. D'un dia per l'altre, silenci.
No era la primera vegada ni l'última. Què empeny a algú a fugir sense cap raó aparent? Mai ho sabria. Ja ho tenia superat, quin remei, tirar endavant és la consigna. Caure, tornar-se alçar i caminar. Tot el que no mata, ens fa més fort. I cobreix amb una altra capa d'acer el cor.
Pel que li havien explicat, se n'anava per no tornar. I si tornava, no li tenia que demanar permís ni perdó per res, potser alguna explicació...
Caminava sense pensar en res, i és quan camines despreocupat que arriben les sorpreses. De sobte la va reconèixer i ella a ell també.
Ell instintivament abaixà el cap amb vergonya, potser podia fer-se el despistat, potser ella no s'adonava i passava de llarg. No tenia de que avergonyir-se, però tampoc volia demanar explicacions. La reacció d'ella fou abraçar i besar el seu acompanyant.
Mai no l'havia vist com un objecte, que ara ella volia fer vore que era d'un altre. Era l'amistat negada el que li feia mal. Dolor punyent que li feu alçar el cap sense mirar, per saludar amb dignitat.
Ella somrigué falsament i presentà el seu amic:

-Aquest és Aitor, és de la teua terra.
-La meua terra és aquesta.
-Bé, ja m'entens.

Ell dirigint-se al company:

-Kontuz mutil, hurak sentimentuekin jokatzea jakin du
-Agur neska, betirako agur

I retrobà la dignitat i l'orgull un altre cop. Un dia qualsevol, un rencontre més. Un entre tants.

dijous, 17 de setembre de 2009

Eutanàsia (Històries d'un penjat)


- Papa! Vine! On estàs? Mama! Tinc por! Ajudeu-me...
Se sentia cridar a la senyora Carme insistentment des del pati interior. Eren les 2 de la nit.
En Sento donava voltes al seu llit i també al seu cap.
La veïna del 3er 2ª tenia alguna mena de demència provocada per la vellesa. Algunes nits se la sentia cridar i a voltes també roncar. Pels matins la cuidava una dona sud-americana de mitjana edat, a la que no l'acomplexava la seua figura ni el seu pes. Molts voltes Sento bromejava amb els seus companys de pis dient que si algun dia ell es trobava en eixa situació, preferiria l'eutanàsia abans de viure aixina... o almenys que la cuidadora fora una jove bonica.
En realitat, era prou trist sentir-la algunes nits cridar, qui sap quins traumes va passar. De tant en tant, el seu fill la visitava per la vesprada en visites curtes setmanals on la cridava i la renyia.
Sento moltes voltes pensava que ell s'aplicaria l'eutanàsia amb o sense cuidadora...
Però no anava a ser una nit tranquil·la, a les 8 del matí començaven els sorolls. La seua companya de pis Balma s'acabava d'alçar sense rumb després d'una nit de tranquimazin i amfetamines. Donava igual que fora un dia entre setmana o que no haguera eixit de festa, no hi havia excusa. Amb cara desencaixada i sense poder articular cap paraula humana o fer vore que entenia alguna casa, pul·lulava per la casa, principalment en busca de menjar i encertar en el forat del wàter o qualsevol poal que trobara. Les necessitats bàsiques de qualsevol ésser viu primari.
Sento potser sentia més llàstima per Balma que per la senyora Carme. Almenys la senyora Carme havia arribat a vella, però Balma no aplegarà ni als 40 i per a viure com un zombi, potser també mereixia l'eutanàsia. Ell no era molt optimista amb els metges, els tractaments i els medicaments. Hi ha poca gent recuperable.
Jordi, l'altre company de pis, s'alçà pegant crits per tot eixe soroll
-Xè! Vols baixar la puta música!
-Ahhhhggg, jaaaa, ehhhgggg
-Però que collons dius?
Balma continuava amb el seu particular idioma yonki. En eixe moment Vlado eixia de la seua habitació i marxava a fer els seus negocis, a treballar els carrers, com ell deia.
Jordi apagà la música i cridà a Balma:
-Deixa de fer soroll i tanca la boca, que vas a banyar el terra amb la saliva i després ho vas a tindre que fregar tu!
Jordi se'n tornà a la seua habitació amb un cop de porta. En realitat no era un xic violent ni malhumorat. Jordi es pot considerar dins del grup “ex-yonkis”. Dels que eixien de l'avern i més o menys se'n salven. Malgrat que a tothom li queda efectes secundaris. I ell tenia una mania, la neteja. I un defecte, no callar ni sota l'aigua.
Per les històries que deixava anar de tant en tant, tingué una joventut prou moguda. Com tants altres joves de la comarca, es fotia grams i grams en els pàrquings de les discoteques bakales o en el local de la colla. A mesura que creixia el consum, es plantejava traficar. Va començar amb una desena de grams i va acabar venent kilos, atrinxerant-se al seu quarter general, amb fòbies conspiranòiques i manies persecutòries. Un dia contà que se li havia disparat una pistola cap al sostre. Mai ha explicat perquè s'ho deixà tot i com s'apartà de tot eixe món.
Com que era una persona que parlava molt ràpid, explicant les coses a mitges, mai ningú li feia preguntes per aprofundir els temes ni l'escoltava amb gaire atenció.
Un dels seus efectes secundaris fou que mai eixia de casa. Tenia horari infantil, s'alçava a les 10 del matí i s'adormia a les 12 de la nit. Es passava el dia netejant o veient la tele. Algun porret i cerveseta mirant el futbol i poca cosa més. Ni eixides nocturnes, ni visites, ni amics.
- Millor, pensava Sento, aixina tenim algú que ens cuida la casa i que no se'n va tot a fer la mà.
Sento també valorava si pagava la pena viure aixina de penjat. Allunyat dels perills de la vida però amb fòbia social. Per sort l'eutanàsia encara il·legal... Si hagués de dependre dels professionals mèdics, es podria produir un dels genocidis més importants de la humanitat.

dimecres, 2 de setembre de 2009

Episodi pilot

Per fí.
Ho he fet.
He creat un blog.
Però no m'he creat un blog.

M'explique: no és una moda, tampoc vull parlar de mi, ni en cap cas conté cap crítica constructiva sobre l'actualitat ni cap tema en concret.
No escric per desfogar-me, ni per tranquilitzar la meua pau interior, tampoc per avorriment ni perque crega que tinc dots literàries ni molt menys.

Llavors, perquè escric? Potser no ho sé ni jo mateix.
No és una moda, però és un concepte molt més atractiu que en paper. Malgrat que no busque opinions, ací les pots tindre i si no les vols tindre, només cal fer un click. Penges el que vols i quan vols. Pots escriure i autocensurar-te. Escriure amb passió un dia i penjar-ho un altre dia que estiga més templat.
Tampoc vull fer articles d'opinió ni anàlisis sobre l'actualitat, la política, l'economia, etc. No busque lectors ni admiradors.

No escric per debilitat. Confese que de jovenet vaig escriure un diari personal i privat. Molts adolescents confosos i angoixats ho han fet i ho fan. En el meu cas, ho feia perque quan ho passes malament sempre necessites algú que t'escolte. I si ningú t'escolta, ho escrius. És una manera d'expressió sense receptor. Potser el receptor és un mateix.
Confese que continue guardant eixe grapat de llibretes en un lloc segur, allunyat de qualsevol curiosa amenaça. Mai he tornat a llegir el que vaig escriure i em faria molta vergonya que algú ho fes. La sinceritat adolescent a voltes resulta massa agra i crua. La veritat és aixina, crua i dolorosa.
Sempre m'estic prometent que les faré desaparèixer. Segrest secret, tortura i implacable assassinat. Però potser algún dia se m'oblida com era, i m'ho he de tornar a recordar.

I ara, perquè no escric per desfogar-me? Guardant les formes, tothom ho fa. Indirecta o directament. A ningú l'interessa els meus drames personales, o millor dit, a mi no m'interessa que ningú es preocupe. Ulls que no veuen, cor que no sent. Feliç ignorància.
Sempre podria escriure per mi mateix, com una mena de diari. Però ara mateix, no ho necessite.
Deien a moltes pel·lícules que tota semblança amb la realitat és pura ficció.
Els meus escrits mai no seran autobiogràfics, malgrat que és impossible que tot allò viscut no influïsca ni servisca de material per fer volar l'imaginació. No em vull comparar amb Tolkien, però no crec que el pobre home escriguera tota la seua obra per fer dormir el seu xiquet. O era un pare tou, dèbil i massa bo o el seu xiquet per dormir-se muntava uns cristos dignes de merèixer que el tanquen amb cadena perpètua a un reformatori d'alta seguretat.

M'avorrisc? L'avorriment no l'expresse d'aquesta manera i en certa manera escriure no és molt divertit, em recorda a les llargues hores de treballs escolars inútils. Si volguera escriure faria alguna cosa més útil, com cançons, poemes, etc.

Em sobra el temps? Forme part del col·lectiu laboral més gran d'aquest país: Els Aturats. Açò no respon la pregunta, ja que molta gent treballa i després malbarata el seu temps. Altres l'aprofitem i organitzem les nostres prioritats. Malgrat que quan tens les 24 hores per a tú, les prioritats són poques i mínimes.
La situació d'aturat és indefinida, avui estàs sense feina i demà potser hi ha sort. No pots fer plans a mig i llarg termini. Aixina que les prioritats es redueixen.
Aquest blog no és prioritari, és indefinit i no té periodicitat.

Crec que ja sé perque escric... vull contar històries, vull contar somnis. Els somnis no es poden creear, aparèixen quan descanses. Els somnis tampoc es poden manipular, són com esborrossament els recordes. Els somnis tampoc s'inventen, malgrat que tenen una relació oculta amb les nostres pors i temors, les nostres angoixes i angúnies, les nostres esperances i il·lussions.
A voltes els somnis deriven d'històries viscudes i realitzem irreals projeccions. És com corregir una escena que mai te l'havies acabada de creure. L'expressió “fer realitat els teus somnis” se'ns presenta com complir possitivament un anhel.
Però si somnies un malson? Molts cops pensem que les coses poden anar molt pitjor i quan les somniem, ningú voldria fer-les realitat.
Sovint els somnis estan sobrevalorats i no somniem res de l'altre món. Coses quotidianes, escenes sense importància.
La psicologia ha intentat explicar científicament quan somniem una cosa i es fa realitat. Al somniadors, ens intentaren tallar les ales i treure'ns els nostres poders d'adivins i bruixots. Doncs jo em cague en el “déjavù” dels collons. Per un cop que se'ns acompleixen els somnis, siguen bons o dolents, que no ens roben la il·lussió de sentir-nos especials. Si ells no han nascut amb eixes aptituts, que les seues mares facen una reclamació. I ja sabeu, sense factura, no hi ha reclamació.

I si poguèrem crear somnis? Vaja, és com una ecuació imperfecta i indexifrable, com una pòcima màgica. Si el meu concepte de somni és una matèria secreta barrejada amb els nostres sentiments, per crear somnis només cal barrejar històries reals o irreals, situacions viscudes o per viure i derivar-les per multiplicar-les amb una dosi d'imaginació, amb una dosi de “i si..?” i “potser”.
Zergatik idatzi? Zertarako idatzi? Ameslari bat naiz, ametsak sortuz.