Retorn a la vall

El clima tornava a donar-li la benvinguda. Feia molts anys de la seua absència, però era com un fet premonitori... quant més s'apropava, més núvols s'ajuntaven i més s'enfosquia el cel.
Moltes coses havien canviat des de llavors. Les costeres i les escales continuaven igual d'interminables, igual de verdes i grises alhora, amb els cargols pasturant cada matinada, fent seu cada esglaó com si foren elegants aristòcrates. Els jardins continuaven el seu creixement selvàtic i anàrquic, amb esperances d'arribar a cobrir-ho tot com d'antuvi.
Carrers i places buits de jocs, crits i rialles. Els bars tancats, els vells a casa, a la residència o al cementiri. Els comerços arruïnats i acumulant pols...

-Ací ja no hi ha ningú.... Li comentava Gabari a la seua tia.
-Des de que vas marxar, les coses han canviat!
-On s'ha anat tothom?
-Doncs ja saps, a altres llocs amb pisos més barats, amb més serveis públics... Ens ho estan deixant morir tot. Ara mateix només queden uns pocs avis tancats a casa... encara bo que poden pujar i baixar escales per agafar l'autobús.

Gabari mirava les muntanyes des de la finestra pensatiu.

-Serà millor que et fiques al llit, deus estar cansat del viatge... li recomanà la tia Empar.

De matí, Gabari s'alçà prompte, havia de contactar amb velles amistats...
Mentre baixava escales i costeres sota una fina però intermitent pluja, podia observar com els núvols carregats provinents de la mar, xocaven contra els penya-segats de la muntanya enboirant tota la vall. Com bé deia el pare d'un veí seu: "amb la boira, baixen els llops". Llops que tard o d'hora s'acabaria trobant.
De camí a la ciutat, no podia deixar de pensar en tants records d'infantesa i joventut, però també en els motius de la seua marxa i les conseqüències d'haver tornat...

-Vaig oblidar d'oblidar-me, pensà Gabari.

En arribar a la ciutat, aquesta havia perdut el seu encant. Havien substituït la pedra, el fum de les fàbriques i el seu passat de lluita per edificis que barrejaven el vidre i el metall brillant, una ciutat sempre fosca que es disfressava de modernor sense aconseguir amagar aquesta decadència.
Gabari trobà el vell magatzem que buscava, a prop de l'antic port industrial. Cercava un conegut amb el que mantenia una vella amistat i que li podria ser de gran ajuda...

-Gabari, què fas ací?
-Doncs ja veus, he tornat.
-Has comès un gran error, la gent ni oblida ni perdona. Serà millor que no em vegen parlant amb tu, em podries ficar en un gran embolic. Serà millor que no marxes lluny d'ací, podrien reconèixer-te.

Gabari era conscient que ara mateix tenia el mateix estatus social que un leprós, un agote o un jueu durant l'edat mitjana. Tothom li anava a refusar i qui no, el delataria.

-Per la nostra vella amistat i per tot el que hem lluitat, et demane que m'escoltes: he vingut per aclarir tot el que va succeir, però passant desapercebut. No vull causar-te problemes i seré molt discret.
-No aconseguiràs res, açò és un lloc xicotet i et trobaran fàcilment
-No, si sé amagar-me.

Gabari aconseguí un lloc al vell magatzem. Com era una empresa familiar i ell no s'encarregava d'estar cara al públic, resultaria difícil que algú descobrís la seua existència.
Li havia tocat ser home de mar durant el seu particular exili, per tant, coneixia l'ofici. Només havia de descarregar la mercaderia del moll al magatzem i anar fent allà. Apart d'assegurar-li una font d'ingressos per a continuar la seua investigació, el mantenia ocupat.
Gabari tenia una front de pell seca, tersa i marcada de ratlles. Alguns bromejaven amb que a les gitanes les resultaria més fàcil llegir les ratlles del front que de les mans.Mentre s'assecava la seua front plena de suor pensava:

-Fa temps que vaig demanar deixar d'existir. Vaig aprendre a amagar-me.